PEPE LLÍRIA

Aquest estiu, que ara ha acabat, dins el treball que hem fet a Carlet entorn la pilota i, molt especialment, la relació amb les xarxes afectives i familiars, i que tindrem el gust de presentar, junt a l’exposició que hem preparat, el 3 d’octubre, a la Casa de Cultura de Carlet, a la sala d’exposicions de la Fundació Caixa Carlet, tinguérem una llarga conversa amb Pepe Vidal Salgado, “Llíria” (o el “Roget”, com el coneixien també). Llíria i el Suret, el pare, Antonio Signes Botella, el que va regentar el trinquet només obrir-se, el 1947, tingueren una relació molt pròxima i molt afectiva. Escoltant-lo aquell dia, i quan redactàvem les lletres del nou llibre que presentarem el 3 d’octubre, pensava en algunes idees que es poden manllevar del llibre de meitat dels 80, de Jordi Teixidor, “El drama de les Camèlies, o el mal que fa al teatre”, sobretot, quan parlava d’allò dels afectes, amb tots els significats que aquest concepte pot aportar, i que aquells que són sincers tenen això de bo, que després d’haver-los sentit, queda el goig de recordar-los.

De tot allò, hem fet, fins i tot, un subcapítol. Són unes lletres sucoses, que arriben a les entranyes del joc, i del seu caràcter popular. Fet i fet, la lliçó que ens emportaren aquell dia de la casa del Llíria, amb els familiars i amics que estaven allí, és que el joc és l’única passió que pot competir amb l’amor. Ell ho tenia clar.