Cultura popular i cultura postcontemporània
– La política cultural no és la cultura.
– Les institucions públiques no fan la cultura.
– Les institucions públiques gestionen els recursos públics destinats a la cultura.
– La cultura és un bé comú i un procés en constant transformació, que reflecteix les dinàmiques socials, el resultat del qual no ha de ser necessàriament una obra o un producte mercantil.
– La cultura ha de ser lliure i plural, i les polítiques culturals han de reflectir, fomentar i garantir aquesta llibertat i aquesta pluralitat.
– La política cultural ha de dotar de recursos les activitats de recerca, producció, exhibició, difusió i educació cultural, des d’una òptica sostenible i tenint-ne en compte el seu valor social.
– La política cultural no pot estar orientada a una mera consecució de beneficis econòmics o polítics.
– Cal desenvolupar models culturals a llarg termini, inclusius, participatius, sostenibles i exploratoris.
– La política cultural ha de tenir en compte i treballar des de la descentralització territòrial.
I dit açpo, remarcar que el concepte de cultura el volem fer servir com un lloc des d’on es puga estar i pensar sobre els fluxos de desig que han possibilitat la seua multiplicació, encara que siga amb una relació “delirant” amb els altres on tot puga ser possible o que generen, o hagen generat, sentit. Per això la idea de cultura com a símbol, o sistema de símbols, vol destacar més la tramoia, la “conspiració”. I això no ha de tenir el mateix sentit per a tots els membres d’una societat. Més aviat, considerem que poden ser interpretats de maneres diferents, depenent, ja de la posició que ocupen en l’estructura social, ja de condicionaments socials i psíquics anteriors, o bé, del mateix context, i per tant, obert a diferents punts de vista. I nosaltres volem aportar coses a partir d’aquesta interpretació crítica.
Volem, en altres paraules, crear “conflicte” ben entès, tant en les estructures de la societat, i els pilars que la sostenen, així com en les mateixes institucions que la representen: públiques i privades.
I en aquest marc cultural teòric que hem mirat de resumir, entenem per cultura popular contemporània, aquell ’espai des d’on tota societat és referència i es pensa críticament, saltant-nos qualsevol subalternitat o tradició vers modernitat; rural vers cosmopolita; analògica vers digital; nova vers antiga, etc.
Vist açò, podem preguntar-nos: ¿i com s’ho farà la cultura per regenerar les aparentes certeses, rejerarquitzant el valor de la persona en el seu infinit potencial, més enllà de l’individu anònim, solitari, massiu o trist consumidor? És possible que una societat basada en els diners puga continuar massa temps o reproduir-se sobre aquesta única base?
Per tot l’exposat, estem interessats en l’amplitud de disciplines i camps estètics, així com en la multifocalitat, o polifonia de veus, dels judicis crítics a realitzar, englobant sobre la base comuna del pensament cultural activitats com les arts plàstiques, la cultura mediàtica, el joc, la música, la literatura, l’arquitectura, fins i tot, i qualsevol altra manifestació que tinga en l’expressió estètica i social la raó de ser. I volem atendre igualment les diferents formes d’acostament analític, ja siga des de la perspectiva del creador, del teòric de l’art, del crític, de l’antropòleg o del sociòleg, o simplement de l’afeccionat o espectador conscient que vulga aportar una reflexió reveladora. Com diem, sempre amb l’afany de la màxima obertura de pensament que ens ha d’animar en les nostres tasques de producció cultural, editorial, de investigació i creatives.