En memòria d’Àngel Velasco

Aquest text el vaig escriure per al record de l’àmic Àngel Velasco en el reconeixement que se li va fer a Carlet als JUAME I. El vaig deixar reposar un temps.. picava. Però ara trobe que ja va bé.

Salut i pilota Àngel

Bona nit.

Primer que res, he acceptat aquesta rememoració perquè pense que tenim un deute. I, en aquest cas, els organitzadors d’aquest sopar estan fent possible aquest reconeixement, i jo ací vull compartir uns lleugers pensaments sobre ell, suposant que així puguem saldar part d’allò que encara li devem: memòria.

Gràcies a tots vosaltres per la consideració cap a la meua veu per a fer-la servir com a eina fracassada a l’hora de rememorar a l’amic. I crec que, ací, Plàcid Navarro té molt a veure.

També vull expressar el meu afecte cap a la seua família, i especialment a la seua mare qui, igual que ell, constantment ens ha demostrat el seu suport i compromís amb tot allò que l’Àngel va engegar i va deixar marxant.

Parlar d’ell no és fàcil des d’una trona, i encara menys des d’una trona a la qual vols llençar-li allò que li agradava fer i que la resta seguirem fent: provocant, engrescant, lluitant, assolint compromisos, fent bons amics, perdent el temps i fracassant una vida.

Aquests temps en els quals ens movem sembla que són l’única via possible de sostenir-se. Així, exposar-se constantment ¾i, com no, “actualitzar-se”¾ constitueix el 90% del nostre temps per, a la fi, competir. Competir no solament en el treball, sinó amb els afectes, les vulnerabilitats. Competir per a destruir aquesta poca vida en comú que ens va quedant.

Fracassar una vida seria, en aquest cas, travessar allò que ens sotmet a la melangia, l’ansietat, la depressió i a tot allò que ens subjecta a eixe nou règim de soledat connectada i d’exposició mediàtica i espectacular constant.

Dic fracassar, ací, com una expressió explícita per assenyalar un malestar generalitzat pel qual ja pocs se senten interpel·lats amb la fi de destituir eixe programa ideològic que l’alimenta.

Fracassar una vida és justament la garantia, la matriu exacta per a mantenir una vida crítica. Per tant, no cal sustentar-nos amb viure per a ser. Ja no hi ha, doncs, una vida, sinó que vivim per a reproduir-la. I ací l’Àngel aixecava el cap.

Són tantes les vegades que hem parlat de com eixir d’aquest horitzó, eixir d’eixe sostre de vidre que és allò que representa la cultura. De com el nostre entorn constantment s’ompli la boca d’aquesta paraula sense tindre clarament que eixe lloc no és cap lloc, ni tampoc és de ningú. Ell, ara mateix, si estigués ací davant, de segur que faria força cap al darrere de la cadira i faria un somriure compromés i còmplice.

L’Àngel es qüestionava constantment allò que feia, perquè volia fer-ho bé, molt bé. Meticulós, xarrador, ordenat, escrupolosament ordenat… de segur que, aquells que el coneguéreu, sabíeu com tractava els seus llibres (tots dins de bosses de plàstic ben tancadetes) i com valorava la seua biblioteca, feta a cop renyó, com aquells que treien bancals allà on sols hi havia pedra. Pedra que, amb les hores de les guàrdies que li queien entre els dits, anava fent, anava plantant cara a la vida, anava jugant-la, sense por al joc.

Per això vull reivindicar a l’Àngel des d’on encara just el fracàs no és sols una oportunitat (capitalista) i competitiva, sinó allò que és inevitable deixar de fer. Ací ell ens demanaria que ens enfrontàrem a la cultura del projecte. A una cultura del projecte que ha mutat des d’un compromís i que a hores d’ara sembla que ens precipita cap a la hiperactivitat autoreproductiva, que obvia la mateixa vida en sentit biogràfic per a instaurar-la com a successió d’experiències en una espiral contínua: això és una vida en projecte, però no una biografia.

Ell va viure (i d’això estic segur) una vida bio-gràfica, una vida on s’han creuat tota mena d’experiències, on experimentar, viure o sentir era més que vital per anar més enllà d’enlluernaments d’una “cultureta”. Una “cultureta” a la qual sols li queda viure autoreferenciant-se i que, com a conseqüència circumscrita, sols li queda un territori endogàmic. On quasi ja s’ha abandonat tot allò que poguera ser pensat com una força motriu. Acabant, això sí, instaurada en la cultura del projecte.

Ahí, l’Àngel i jo, després de dies, mesos i anys, coincidírem a assenyalar la cultura popular com un altre espai possible. Un espai que ens permetés seguir pensant-nos més enllà de convencionalismes identitaris o romàntics. On encara fos possible pensar el ser com una dimensió inestable; alguna cosa que veritablement està per fer. Mai pensàvem que un bon ciutadà és el fi.

L’Àngel sempre m’ha animat a fer això, i ahí és on em trobe. Obrint espais des d’on sentir que som acollits, però també retornant i compartint allò que fem, buscant, interpel·lant i deixant-nos caure, jugant-nos la vida. Igual ací també hi sou alguns als que l’Àngel us animava constantment a viure-la com un món comú i no un espai de poder. Però eixe món comú també és un espai de vulnerabilitat: vida, en definitiva.

L’Àngel i jo ens deixàrem caure i va sorgir el compromís d’anar construint un projecte que revisara més enllà dels rituals immobilistes allò que encara enteníem per cultura popular. I fou aquest un dels últims escalons que vaig tindre la sort de baixar/pujar amb ell. Encara que abans ja compartíem portades per a llibres de sociolingüística, bibliografia d’homenots oblidats, sindicalisme anarco/independentista, cartelleres culturals comarcals, militància independentista, participació en associacions culturals, música, drogues i, ara, una editorial. I que parla de pilota.

Això és com tot és un projecte que iniciàrem per a pensar la pilota més enllà dels convencionalismes,

JOC, ESPAI i XARXA

Contes el projecte i acabes com pugues

Des d’Aristòtil, el sentir és sempre un re-sentir, és a dir, un sentir-se sentint.

Per favor, alceu-vos tots… hahah o qui vulga, i digueu amb mi…

Amunt les atxes!!!

About the Author:

Deixa un comentari