Perdre la ferida és posar els esforços en ferir, en iniciar el joc, i fer falta. Tornar-ho a intentar, i fallar de nou. Com sabem, el joc depèn en gran mesura de l’habilitat del feridor. I potser aquesta és la situació de la pilota al poble de Guadassuar. Una pilota que, malgrat els intents fallits, lluita per fer joc. A Guadassuar, la pilota batega amb força. Cal, per tant, no perdre la ferida
Però a Guadassuar la vida de la pilota és diferent, i la periodització que fa Llopis Bauset del desenvolupament del joc valencià troba al municipi riberenc el seu punt culminant més bé cap als anys vuitanta, amb el capitalisme de la democràcia plenament establert. No és un problema de la pràctica esportiva; cal adonar-se que l’abisme prové del canvi cultural aparellat a les noves necessitats econòmiques admeses des dels mateixos anys vuitanta. I és que els nous temps i paràmetres capitalistes generaran no sols una nova cultura sinó també una nova gamma d’emocions que acabaran fructificant en la configuració d’un nou tipus de subjecte en què ja s’haurà inoculat una disminució de l’afecte cap a la seua capacitat transformadora.
A mode de conclusió podem dir que la supervivència de la pilota depèn de diverses qüestions. La més immediata té a veure amb la transformació dels models de vida, del canvi cultural, que precisa d’un sacseig de les mentalitats per invertir cada cop menys hores en la recreació individualista i més en el gust vital col·lectiu. I sembla que en aquesta nova manera d’entendre el joc i la vida els més menuts tinguen molt a dir. Però no sols, no sense el poble. Cal voluntat, calen reunions, cal cooperació, cal mancomunar, cal suport. Potser seria lògic que el Club de Pilota de Guadassuar estiguera integrat, no només per alguns pares de l’Escola, sinó per les figures històriques que el poble té la sort de mantindre. No és més complicat que ajuntar-se de vegada en quant per fer quòrum, per compartir alguna paella, per pensar-se en conjunt. I per reflexionar de quina manera poden ells contribuir a l’Escola de Pilota perquè el joc a Guadassuar gaudisca del lloc que li pertany, tal i com van fer en el passat els professionals que voluntàriament entrenaven els xiquets. Perquè la pilota, amb això i una paret, ja en té prou.
Tal vegada és necessària la redefinició de l’educació del joc, però també és vital repensar l’ocupació dels espais públics per entendre’ls com ciutadans, participatius i amb vida. És el moment de la mobilització per crear afició entre els qui no la tenen i renovar-la entre els qui l’han viscuda i l’han oblidada. Per això, reivindiquem que cal combatre amb implicació personal el desencís pel canvi cultural, i és necessària una xarxa emotiva al voltant de la pilota. Ja ho va albirar don Julián quan va entrar a les Escoles Balmes i es va veure envoltat per un bategant ambient pilotari. També Juan, que recull el testimoni d’aquell, sent encara ara el batec de la pilota al seu poble. Cal fer-lo esclatar. I Guadassuar té tots els instruments per aconseguir-ho. Per no perdre la ferida.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.