Enriquito d’Alzira té molt present que, malgrat els bons pilotaris que s’han fet a la capital de la comarca de la Ribera, varen ser, com en molts altres llocs i pobles de la comarca, els aficionats, els bons aficionats, els que mantingueren realment ben viva la pilota. Si bé tothom recorda aquell trio de Daràs, Alberto i Fontana, o la irrupció posterior d’Enriquito d’Alzira, per exemple, són altres noms els que feren que la vaqueta tinguera contínua presència en el trinquet vell del poble, a la plaça d’Alacant, i que també jugaren en els trinquets de la comarca. Perquè del joc en el carrer, a penes tenim notícies. Si més no, alguna partida arreglada en l’antic barri de l’Alquerieta. Noms com els del fill de Fontana, el trinqueter, Francesc Fontana Ruiz; Patrik, Roc, Manuel, el Blanquet, Vicent Ferrandis, el germà d’Enriquito, o d’altres menys coneguts com Jesús, Piera, Manolo, Antonio, o Rafael Giménez, formen part d’una llarga llista de pilotaris d’Alzira. Alguns d’ells estan retratats en les parets de la sala i del bar abans de l’entrada al trinquet nou d’Alzira.
Enriquito d’Alzira (1935) es va lesionar el braç molt jove, el 1963, als 25 anys, i arran de l’experiència que, de menut, havia agafat, sobretot, en els trinquets d’Alzira i Sueca, va poder dedicar-se a fer de marxador, trinqueter, i qualsevol feina d’un empresari de la vaqueta. Era conegut, afectuosament, per Xopera, i va regentar diversos trinquets com els de Pelayo, Ondara o Benissa, i altres de la Ribera. Enriquito d’Alzira fou també el trinqueter que apostà per Paco Cabanes Pastor, aleshores (anys 70), Pastor de Genovés, després, simplement, el Genovés, que havia vist en Paco algun do que sols tenen els que juguen perquè li naix. Fou el 1971, quan la Federació obligava a les empreses a presentar un equip de juvenils en els campionats professionals. I Paco Cabanes, Pastor de Genovés, que treballava aleshores d’obrer en la construcció a Benissa, freqüentava el trinquet de la mà d’Antonio Canana (recentment homenatjat). En resum, ambdós apostaren pel jove de Genovés i d’aquesta manera es donaria a conèixer el que anys després seria, per a molts, el millor pilotari que mai no hem tingut. Així, comença una de les carreres més espectaculars mai vistes, i la trajectòria d’un pilotari i personatge inoblidable. Per a alguns, com quasi tots els mites o llegendes, un personatge a seguir i que caldria imitar… Al cap i a la fi, en tots els moments de la cultura occidental, també en la cultura valenciana, per acció o per reacció, d’una manera explícita o d’incògnit, el mite hi ha estat present, en una mena de barreja de sentit i desraó. Fet i fet, Enriquito d’Alzira, en una entrevista que li feu el periodista Miguel-Ángel López Egea, el 1976, considerava que la situació de la pilota era bona o s’afiançava per la presència d’aquests joves elements, que irrompien amb força, encapçalats pel Genovés. I és dels que ara pensa també, com molts altres, i així ens ho contava l’altre dia, que a la pilota, ara, li falta aquestes “figures” per poder avançar.
<Però convindria fer un parèntesi i parlar-ne més, com ja ho férem en el primer llibre de la col·lecció, Joc, espai i xarxa. De les mans i fer anar la pilota, que parlava d’Alginet, i en concret, referint-nos a la persona de Juliet. I afegirem, i ens preguntem, encara: ens interessa això? Hem de fixar-nos o estudiar o fer referència sols que els “autèntics” mites, com Quart, Juliet, Rovellet, o el Genovés? Allò que ens agradaria que representaren avui en dia, és el mateix que fa 40 o 50 anys? Com els ha rebut, els mites dels pilotaris, la societat valenciana? Què fa que la societat valenciana narre els seus propis mites, com el Genovés, i que el recupere constantment de la memòria històrica?
Creiem que ací val la pena de tenir en compte que no en va el mite és al mateix temps engendrador del món i actua, al cap i a la fi, com a mitjà per a la descripció i l’autocomprensió o autoafirmació de l’ésser humà. En altres paraules, si voleu, des del punt vista social, per a un determinat grup humà, les funcions del mite es poden concretar, d’una banda, en una orientació comuna en els camins del món, en la definició i la fonamentació de costums i autoritats; i, de l’altra, en la identitat col·lectiva cap enfora del grup i en la seva legitimació cap endins. El que sí que és clar és que davant el “totalitarisme” o “imperialisme” de la realitat, per exemple, la del joc de la pilota, i la seua vulnerabilitat, l’ “ésser humà valencià” troba en les narracions mítiques dels grans pilotaris uns mecanismes o, encara millor, unes representacions (en sentit teatral) que li permeten no precipitar-se en el “terror” de la història real del joc, o en la situació precària en què es manifesta en alguns moments.
Així que, potser, no es tracta de posar nous herois, o capficar-se en la recerca de nous mites (individuals o col·lectius) en el joc de la pilota. Aquesta via ja ha estat oberta… I ja no és segura… El mite, com totes les creacions humanes, es troba lligada a l’ambigüitat i la contextualització, i l’excusa de l’absolutisme de la realitat no ens ha de servir com si res. Com algú ha dit, ara mateix ens trobem acarats amb un procés unilateral de “romantització” banal i bastant generalitzat, les conseqüències del qual poden ser nefastes, i, certament, ho seran si aquest nou romanticisme no es troba críticament contraposat a una nova il·lustració i a una nova cultura. Si es vol fer que el joc siga amplificat, cal tornar a popularitzar-lo. I això, ras i curt, és una tasca cultural, i de transformació social. I no sabem si és possible de recuperar, però sí que s’ha de seguir, o resseguir, allà on encara és possible: en el carrer. I ja es formaran després les històries mítiques…
NOTA A LA PUBLICACIÓ
La fotografia de l’Arxiu Ismael Latorre Mendoza utilitzada és privada i no es podrà utilitzar sense el permís expressat pels seus propietaris.
L’Arxiu Ismael Latorre Mendoza, actualment, i des de 1985 en propietat i a cura del seus fills, Carolina Latorre Canet, i Gerard Latorre Canet, té més de tres-cents mil negatius. Sens dubte, un dels majors arxius d’aquest tipus de tot el País Valencià, i un dels més rics en continguts històrics, socials i costumistes (festes, oficis, personatges, etc.) del poble d’Alginet i dels voltants i, per extensió, de la societat riberenca i valenciana. Un diari personal i vist o “llegit” a través de les imatges que ha creat i, com algú va dir, i per a nosaltres molt encertat, més que un fotògraf, un “activista cultural” de primer ordre, amb una mirada social destacadíssima en la seua obra, i que el seu poble va reconèixer els seus mèrit i nombrant-lo fill predilecte del poble, un honor que comparteix amb altres persones, com el pilotari Julio Palau Lozano, Juliet, de qui podríem dir, i podem constatar (tan sols, revisant la nòmina de fotografies de Juliet fetes per Ismael Latorre i que es poden trobar en el llibre que publicàrem el 2014, dedicat a Alginet: Joc, espai i xarxa. De les mans i fer anar la pilota), que fou el seu fotògraf per excel·lència.
Ismael Latorre Mendoza (1920-2011) va fer el primer aprenentatge fotogràfic amb Josep Trullenque, pioner de l’activitat fotogràfica a la Ribera del Xúquer. Els primers treballs fotogràfics es remunten a l’any 1935. I cal pensar també que des que un representant de teles (el seu pare, Justiniano Latorre, era sastre) li va regalar una màquina de fotografiar, un Brownie Baby de la casa Kodak, es va aficionar a captar tot allò que passava al seu voltant, fins a perfeccionar el seu estil i que tan valorat ha estat posteriorment per altres artistes contemporanis d’aquest ram.
Entre altes ocupacions, fou corresponsal de l’agència Efe i de premsa escrita, i ha realitzat exposicions fotogràfiques durant cinquanta anys, amb títols (amb els corresponents llibres o catàlegs) com: Ventall d’imatges. L’Alginet agrícola (1998), Els cultius (1998), La dona i el seu treball (1999), Estampes populars d’Alginet (2005-2006). Té actualment dos exposicions permanents: una al Museu de la Pilota de Genovés, i una altra, sobre oficis i treballs agrícoles, a les oficines de l’ANECOP. A més, una altra d’itinerant: La força de la dona, comissariada per Cristina Escrivà, des de 2005. Finalment, caldria destacar que la revista d’estudis locals del poble d’Alginet, Aljannat, en el núm. 3, de 2008, li va dedicar un monogràfic a la figura i obra del fotògraf Ismael Latorre, amb textos de diversos autors, així com un vídeo-Cd realitzat per la filla del fotògraf, Carolina Latorre Canet.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.