ALGEMESÍ. EL BALL DE LA VAQUETA VALENCIANA (I)

Els treballs d’això és com tot a la Ribera del Xúquer continuen. Ara arriben a Algemesí. Se sap que en aquest poble muixeranguer per excel·lència, per alguns plànols que hi ha del 1905, hi havia ja un trinquet. Així que és un dels més vells de la Ribera. I, és clar, també se sap que es jugava a l’aire (llargues, galotxa), fins i tot, abans de 1900. I el 1919 aquest trinquet va patir un ensorrament de l’escala que el va deixar inutilitzable. Allí, la família liberal d’Eliseo Sanchís construiria després el Teatre Espanyol, actualment, Teatre Municipal. I no seria fins quasi a la meitat de la dècada de 1930 que es començaria a construir el nou trinquet, per acabar-lo en l’any de la guerra (1936). Cal dir que en aquest període bèl·lic l’activitat pilotaire seria més pobra que mai. Encara que algú se’n recorda d’un tal Perolico, que animava algunes partides com pocs. La seua condició de “roig” faria que tocarà el dos ben prompte. Aquest trinquet, ara tancat a pany i forrellat, i com molt altres de la comarca, gris, polsegós i abandonat, va tenir la seua màxima esplendor amb els Benissa (que venien, doncs, de la Vall de Pop), sobretot, Àngel Benissa, que va gestionar com pocs aquell espai. Es conten partides memorables dels millors de l’època. Ja en els anys 70 deixaren de fer-se partides de professionals, per quedar sols reduït a algunes partides d’aficionats. Ara, ni això. Un espai menys per a la ciutadania…

De vegades pensem que el discurs de l’espai públic (“popular”) convida a fer els ulls grossos, fer com si no existís, atès que al carrer i a la plaça només hi caben els elements i les proves inequívoques del final d’una classe mitjana universal i feliç, benestant, i a soles amb si mateixa en un món sense conflictes i sense misèria. A nosaltres ens agrada recordar, com solem repetir, que fora bo pensar i viure l’espai no com un contenidor, de retenció de la societat, o d’impediment de les pràctiques socials, dissidents o no. Ficats a buscar d’alternatives, o de noves funcionalitats de l’espai, pensem que s’ha de partir d’alguna idea o alguna base de raonament o discussió que ajuden a crear relacions socials diferents… Si és això el que realment es busca.

Al costat d’aquell trinquet, és on va nàixer, un 22 de febrer de 1933, Vicente Vendrell Ferris, Vendrellet, un dels jugadors més destacats de sempre en aquesta capital de la Ribera Alta, junt a Danielet, amb qui va fer parella, els quals es van passejar moltes vegades, especialment, pels trinquets de la Ribera. I ahir ens va rebre, acompanyat de la seua família, a prop de la Capella de la Troballa, on viu.

 

Com solia passar abans, el trinqueter, que era oncle seu, o el mateix propietari, Portalaes, que també era un bon jugador aficionat, li mostraren les arts per poder continuar i jugar millor i intel·ligentment la pilota. I als 12 anys ja destacava… I tant lluny que va arribar! El cas és que el jove Vendrellet tocava i tocava l’esfera de vaqueta i aprenia amb altres aficionats, dels bons, que a Algemesí hi havien molts: el tio Quico, el Gorrón; Salvador de Mussos (el pare de Salvoret Navarro, el Forner, que també va jugar, i molt bé); Juanito Villanueva, Ernesto Presencia, el tio Tomàs, Salvoret Marica, que va jugar contra els millors aficionats de la comarca… I després em vingueren molts altres que tocaren molt bé la pilota: Salvoret Pitxarogles, Corellet, Folques, Ramon Lloret, el Ric; don Emilio, el veterinari del poble… O Enrique Montagut, el Carnisser. 

I és que no ens cansarem de repetir que allò que fa que la pilota visca, o sobrevisca, és perquè sempre hi ha aficionats que busquen altres maneres de viure, i fan de la vaqueta la seua passió.