Els volcans escupen foc, cendres, fum, lava i pedres… Les revolucions, com la pilota, llencen homes i dones. I a Sumacàrcer això és respira. I una i altra s’han de fer des de baix, i radicalment. Perquè si sols les fem a mitges, equival a cavar la nostra pròpia tomba. En la pilota, en el carrer sobretot, també. I la revolució, per ser com cal, ha de vindre del poble; i la pilota, més del mateix.
Fa la impressió que hem arribat al punt màxim de decadència del carrer. El carrer entès com a espai de convivència, és clar. Per pal·liar el mal els pedagogs progressistes s’inventaren i continuen empescant-se allò d’institucions exultants. I com diria el poeta, baixar al carrer ja només és que una acció premeditada per una cita excepcional d’algun tipus de manifestació o festa.
I ens atrevim a dir que la pilota pot ser un factor que pot produir el canvi social. El terme és ben sabut que és productiu i rellevant en estudis dedicats a la història, l’economia, la política i, per suposat, a la cultura. I pot abastar des de conceptes com el d’abans citats, el de revolució, per exemple, i canvi de paradigmes, fins a canvis superficials en una petita comunitat. La idea de progrés, o de pseudoprogrés, i la idea d’innovació, o de “reaccionarisme”, que tan bé ens venen, uns i altres, són conceptes també, que hauríem d’incloure en qualsevol anàlisi, debat o discurs, que fem de la pilota.
De fet, tot canvia. Fins i tot el sol no es igual cada dia. I rememorar la història de la pilota a Sumacàrcer (tan vinculada a la resta del País per ser epicentre de partides memorables en un carrer del Cristo que es també un referent en la pilota de carrer) és pràcticament parlar de tots i cadascun dels veïns del poble, com es va fer el passat dia 30 d’abril a la sala d’exposicions de la Societat, i que va servir per presentar el volum d’ “això és com tot” dedicat a la pilota i a la cultura en aquest poble de la Vall Farta: Joc, espai i xarxa. La pilota en guerra.
Dèiem que parlar de tots els del poble… I de les veïnes. No totes, és clar, però si de moltes (més del que s’ha vist en molts altres llocs valencians), i que superaren prejudicis masclistes per fer anar la pilota. Alguns aficionats recorden a Pilar Bou, la tia Pilar, que per allà els anys 40 i 50, per a guanyar-li, sobretot, a l’aire i al frontó a mà, “calia posar-se espardenyes”, com recorda Josep Lluís Pons, “Guerra”, que ho recorda de quan era menut, i qui creu també que haguera jugat durant anys i amb molt d’èxit si hagueren tingut lloc les partides a canxa tancada, o amb les mateixes condicions socials i personals que tenien els homes. I, és clar, noms com els de la família Guerra, José Luís, Daniel o José (fills i pare); Vicent Naturil, el Bufante; Paco Matamoros o Hilario (que feien de feridors); Tonet de la Barca, o Sento, el Cavallo… han deixat les marques dels didals de l’artesà Ramon Sancho, que quan tenia amb prou feines set anys, va elaborar el seu primer didal amb pells de restes de sofàs que va trobar en els contenidors. I tots aquells altres de les zones del voltant, com Vicent Roselló, o com els de la Costera, Julio d’Annuir o l’extraordinari i poderós Antoniet de la Granja, que es no va voler perdre l’oportunitat d’assistir.
I pague la pena parar-se uns moments amb Antonio Palop Alborch, Antoniet de la Granja, (1938), que va començar a jugar pels carrers de la seua comarca, i va arribar a ser un dels millors jugadors i restos de raspall i que va dominar el trinquet en els dècades dels anys 60 i 70, sobretot, a l’Olleria, i més endavant al Zurdo de Gandia. I que tingué els seus èxits també a meitat dels 80 aconseguint algun títol de les lligues de raspall. El de la Granja, amb uns recursos físics com pocs (sols cal donar una ullada a la foto que publiquem), jugava tan bé en una mà com l’altra, i ho va fer en totes les posicions, però on més va rendir va ser de barrero, on sempre va ser molt difícil fer-li un quinze. Alguns diuen d’ell que si haguera tingut una bona treta i una millor volea haguera sigut un dels millors, o el millor, de tots els temps jugant a la pilota per terra.
I és que en aquell carrer del Cristo no hi a penes havia balcons aleshores i la paret del tio Miguel era totalment lliça, pel que la pilota corria per ella com la llum. Un carrer i un poble que estava sempre en la mira de les partides memorables que s’arreglaven en territori valencià. Com un desafiament històric a galotxa, en les primeres dècades del segle XX, promogut per un trio de Genovés que volgué enfrontar-se i reptà als millors d’aleshores. Repte agafat per les mans d’alguns dels jugadors millors que tenia la pilota: el Xato de Pedreguer, el Xiquet de Llanera i Tarsi de Beneixida, que s’enfrontaren als del Tio Tonet. Guanyà el trio del que formava part el Xato.
La cosa és que, en definitiva, les revolucions culturals no s’hereten, sinó que es conquereixen, es treballen. Res hi ha que aprope tant als individus com la cultura. En canvi, potser, més de la meitat de la cultura moderna procedeix d’allò que no caldria parar-se ni un minut. Fins i tot, no paga la pena parar-se a viure-la, ja que es basen més en prejudicis, quan no en manies de poder, que en una altra cosa. I això no vol dir tampoc que qui pense això té la veritat. Molt més lluny del dogma és el que busquem. Capgirar les coses, el canvi social de què parlàvem, sol es poden fer des de la subversió. El “ordre” de la pilota, també.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.