A Alcàntera no hi hagut massa afició ni per jugar a dalt ni per raspar en els trinquets. És clar que no era fàcil en un temps passat desplaçar-se, però tampoc hi havia cap necessita d’eixir del carrer. El raspall en el carrer tenia igual afició i capacitat per continuar engrescar al poble a jugar, i a l’altra part del poble a veure’ls jugar.
Els trinquets quedaven lluny i el joc del pilota en el carrer va ser durant molt de temps com una religió; una manera de relacionar un grup de persones a un tipus concret d’existència: la vida de la pilota. En tots els llocs se’n parlava; en els bars s’arreglaven les partides i era fàcil que de matí, uns quants esmorzant junts, i per la vesprada la partida ja estava arreglada.
I açò, i les persones que la protagonitzaren, és el que mirarem d’expressar en l’exposició que inaugurarem ahir, dia 23 d’abril, en l’escorxador vell d’Alcàntera de Xúquer, lloc on aprofitarem també per presentar el llibre que hem fet els d’Això és com tot del treball realitzat en aquest poble.
Rafa Tormo, d’Això és com tot, en el seu parlament de presentació de l’exposiciò i el llibre. Acompanyats per Rafael Pérez, l’Obrer, Daniel Sanjuan (president de la Federació de Pilota Valenciana), À. Velasco, d’això és com tot, i Cristóbal, a la seua dreta. A la seua esquerra, Josep Garcia, el “Moro”, i Pepe Llopis, “Simatero”.
I convé recordar en aquest sentit un referent de la pilota en aquest poble de la Vall Farta, un “homenot” de la pilota, el tio Terol, un dels que més va promoure i inculcar als joves el joc de la pilota en el carrer a Alcàntera, com l’extraordinari pilotari Mena, que, fins i tot, va fer un tancat en un solar seu que feia de vestuari dels jugadors: preparar-se les mans, canviar-se de roba, dutxar-se, etc., i també de l’organització de les partides, i d’ “animar-les”. Un home que va patir les conseqüències de la guerra va estar tancat, i va comprovar com va afectar la contesa bèl·lica a alguns dels seus familiars i amics i que li va configurar un fort caràcter i determinació, que traslladaria també després en la pilota.
I en moltes ocasions van portar Pepe Llopis, “Simatero”, del poble de Genovés, o “Cristóbal”, del poble de Sellent. Ambdós, excel·lents jugadors en el carrer, i el primer, també en els trinquets. Tot i això, Simatero, el pilotari de Genovés, i que, repetim, tantes vegades va jugar a la Vall Farta, és dels que pensa que el fet que els trinqueters, com Ferrer de Miramar, que portava el de Carcaixent, o el tio Batiste, el de Castelló, i altres, “contractaren” als jugadors del carrer, als millors, fou també una de les causes que, poc a poc, fera desaparèixer la pilota al carrer.
I també la poca predisposició del veïnat en deixar jugar. I això ens fa dir que ens hem instal·lat també en una mena de “cultura del lament” sense parar-se a pensar que tot és “reparable” o que es pot rescabalar. Com si queixar-se, criticant de manera no constructiva (com se sol dir), fora la solució a tots els problemes. I és que les persones o col·lectius que es queixen permanentment (oblidant que no existeix allò totalment ideal), a més de ser intolerants, o se senten víctimes, o són víctimes, o estan bé fent-se les víctimes. I en aquest sentit, la queixa és la conducta o comportament que manifesta aquells sentiments, o aquests estats, anomenem-los ara, socials. D’aquesta manera no pensem que amb l’expressió reiterada: “jo tinc dret, jo tinc dret…” és una mena d’hipertròfia de l’individualisme i una mena de patologia de la col·lectivització quan es trasllada a grups, quan no una baixa autoestima col·lectiva, de submissió i d’(in)rebel·lió. Nosaltres som nosaltres, i oblidem que també hi ha uns altres. I les formes de mostrar-ho, de vegades, ens lleva la raó. I la tolerància, si fa no fa, és la filla del dubte. La vaqueta necessita incertesa, com és el mateix joc, però diàleg i ser escoltada.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.