L’any que començava la guerra, uns mesos després, va nàixer Enrique Esquer Albuixech, el Peix, a Almussafes. I als vuit anys, de veure com es jugava al seu poble a la pilota, al carrer, a galotxa, li va entrar ja l’afició. No calia que ningú l’estimularà a fer-ho. Li entrava pels ulls i li arribava al cap i al cor. I és que, almenys “romànticament” parlant, els ulls són els llavis de l’esperit. I aquest darrer, per molt lluny que vaja, mai anirà més lluny que el cor. Sí, es veritat que, aleshores, a meitat dels anys 40, a més del futbol i la pilota, a penes hi havia res més. Però és que ni el futbol era capaç de substituir encara el joc de la pilota en el carrer. Allò era una festa, una gatzara i un motiu sempre d’enrenou popular. Ni el seu pare, Salvador Esquer, que no era massa jugador, però que diuen que tenia una de les tretes més fortes de la Ribera, va necessitar inculcar-li al fill res en especial. Això de veure a la gent jugar, a ell i d’altres xiquets, com Vicent Atanasio, el Roget de Pipel (un altre dels millors pilotaris que el poble de la Ribera ha donat), era més que suficient.
Llavors, quan era menut el Peix, hi havia alguns galotxers aficionats a Almussafes però que li donaven molt bé a la vaqueta. Mai tingueren la necessitat de “professionalitzar-se”, ni el poble de fer cap trinquet. Noms com el Liro, el tio Poli, el Roto, Navarro, el Sabater, Quino o Cota, o el Raga (que era, a més, qui solia comprar les pilotes, i l’autèntic marxador i organitzador de moltes partides, entre ells, i entre els veïns, especialment, els de Sollana i Benifaió), deixaven les seues petjades i manotades, ja abans de la guerra, pel terra, per les voreres, per les parets, per les portes i reixes del carrer Fondo. A Almussafes es jugava primer en el carrer Fondo (conegut més oficialment com el carrer del Metge Bosch), el de l’església, edifici, alguna paret de la qual, com en molts altres llocs, servia igualment per fer anar la pilota jugant al frontó. Qualsevol va ara pegant-li a les parets de les esglésies, no?… I es feia en pilotes de vaqueta. Algunes façanes i teulades d’aleshores, poques ja (però encara en queden), tenen en la seua superfície o cantons alguna marca de la vaqueta o de les cicatrius que aquella deixava. Curiosament, a partir de meitat dels anys 50, encara en plena postguerra, època de fam i escassetat, es deixà la vaqueta i començà a jugar-se en pilotes de banda, que eren més barates, i en un altre carrer, el de Sant Roc.
I ja des del començament, els anys 60 foren com punyals verinosos per a la vaqueta a Almussafes. Molts d’aquests noms tingueren que emigrar, com el nostre protagonista, a altres zones, per exemple, de l’anomenat sud administratiu francés, com al Llenguadoc, o a la Provença. El Peix conta que quan acabava la sembra i collita de l’arrós ací, començava allà dalt. I encara recorda com es tirava alguns mesos, pràcticament, sense eixir de l’aigua. Potser li diuen “Peix” per això? Caldrà preguntar-li-ho… Ells, però, tampoc saberen o pogueren transmetre l’afició.
I caldrà afegir que el fenomen de la industrialització, l’assalariament i l’abandonament dels carrers com a espais de socialització del poble, on la gent es trobara, s’expressara lliurament, sense estar “administrat” o “intervingut”, en un espai comú, de manera que siga des d’ací on es puga configurar un món concret, tampoc va ajudar. Én altres paraules, l’arribada de la Ford, no afavorí la pilota en aquest sentit; sí, en canvi, el d’establir les bases de la nova societat del “benestar” a Almussafes. Potser, com el mateix Enrique, el Peix, afirma, “tampoc haguera passat res si la Ford no haguera estat ubicada ací”. Seria un poble més menut, potser, més pobre, però ningú descarta que poguera viure’s millor, o, si voleu, que hi haguera un altre model de vida no tan depenent. Més poble, més “estar en comú”, per utilitzar un altre concepte. Entre l’emigració dels anys 60 i la construcció de la Ford en els inicis dels 70, apenes ha passat temps per pensar què interessava més. En altres paraules, el poble, la ciutadania, tampoc ha provat altres maneres de “viure” que no foren per les “dirigides” o pròpiament les que imposaven els nous canvis. En resum: nosaltres ho acceptàrem, però no ho decidirem. És important, però, pensar l’espai no com un contenidor de la societat, sinó com un element formatiu i creatiu de les pràctiques socials. El fet d’imaginar un futur diferent significa, com algun pensador ha dit, intentar experimentar i conceptualitzar espacialitats que poden ajudar a crear relacions socials diferents. D’això es tracta. I el carrer, i el joc de la pilota, en aquest sentit, hauria de tenir molt a dir encara.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.