Avelino Aliaga Serrano té una presència que imposa. Va nàixer el 1948, a Alcàntera del Xúquer, i des de ben menut, com altres xiquets del poble, i de la Vall Farta, s’entretenien jugant a la pilota al carrer, al “raspallot”, ben a prop de l’església. A Alcàntera, tot siga dit, hi havia molt afició a raspar la pilota. I a l’estiu poques vegades, de vesprada especialment, no hi havia alguna partida al carrer, quan no més d’una al mateix temps. El carrer, aleshores —i això es troba a faltar ara— era com una extensió de la vida, on el conflicte és part de l’aprenentatge i del coneixement compartit per part d’una gent que, en certa manera, no vol o volia viure assalariada, o excessivament administrada. I gràcies al carrer pogueren eixir després jugadors de primera fila. Mena, per exemple, al qual, Avelino el recorda ja de ben menut com de bé li pegava a la pilota i l’habilitat que tenia per fer-la rodar per terra. Malgrat tot, quan Mena va arribar als trinquets, el rebot, per ser allò més visible, a penes podia fer-lo bé. Quan es raspa, el rebot no existeix. Però tenia tantes virtuts per ser un bon pilotari que ben prompte, i partida rere partida, aconseguí dominar el rebot com pocs quan jugava també per terra en els trinquets. O el mateix Moro, actual mestre de pilota en el trinquet de Càrcer, que és nebot d’Avelino. Però també noms “històrics” com Barrina, o Paco Ferri, o companys més actuals d’Avelino com Serrano, Bernat, el Carter (amb Avelino en una de les fotos), o Silverio. O Ricardo, Paleta, que apareix també en l’altra foto amb Avelino, Mena, o Bernat, el Carter.
I si, com sol passar, els més menuts imiten als majors, la cosa és senzilla per saber a què havien de jugar els xiquets una vegada en el carrer. En altres paraules, la infantesa revela l’home com el matí mostra el dia. En Avelino, com en tants altres xiquets que gaudien de la vida del carrer a Alcàntera, es compleix allò que manifestava un pensador i poeta italià romàntic (que va patir molt d’adult), Giacomo Leopardi, quan venia a dir que els anys de la infantesa són els més fabulosos de la vida. No sols aquest poeta o pensador ho deia. Raine Maria Rilke també manifestava que la seua pàtria era la seua infantesa, malgrat que li va tocar no viure precisament uns temps massa feliços.
El cas és que Avelino, de ben jove, als 19 anys, sentí l’atracció de les peses i comença a practicar l’alçament, com segles enrere feien, sobretot, els membres de les classes altes o militars xinesos. L’halterofília és una pràctica de l’època de la creació dels esports moderns, cap a finals del segle XIX, que és, doncs, quan l’halterofília pròpiament dita sorgeix. La primera escola d’aixecament de pesos es forma a Viena, sota la directriu de Wilhelm Türk, campió vienès. Fins i tot, tanta va ser l’afecció i el gust que Avelino
va ser subcampió d’Espanya en el campionat de pes pesat d’halterofília. Això era el 1970. I a la vista està aquell passat. I ja es podeu imaginar, quan agafava la pilota bé, com podia empentar-la cap als altres. Conta tot ufanós, malgrat la lesió que es va fer en la mà i en el braç, com una vegada, el Samsó d’Alcàntera, en anar a “matar” una pilota que anava vora el rastell d’una vorera, amb tanta mala sort, agafà el rastell i tot, que, potser, si l’arriba agafar bé, l’haguera enviat en compte de la pilota.
Deixeu un comentari
You must be logged in to post a comment.