Joc, espai i xarxa. Guadassuar, no vol perdre la ferida.

Quan posàrem en marxa a Guadassuar el projecte “Joc, espai i xarxa”, continuàvem remarcant que no ens interessava tant el joc des del prisma de l’esport, sinó des de la seua immediata arrel popular, des de les afectivitats que es posen en marxa, des de la concepció de l’espai, públic o privat, on es desenvolupa. Es tracta, en aquest sentit, de visibilitzar i posar en valor la força cultural i vertebradora del joc. Guadassuar ha tornat a fer palesa la necessitat de reflexionar sobre la cultura popular contemporània des de la noció de canvi, de transformació. D’esclat col·lectiu. I és que espontaneïtat, diversió, carrer i col·lectivitat són els elements que possibiliten la preservació de pràctiques històriques més enllà de la modernitat. Tot bon aficionat a la pilota sap que Guadassuar és una localitat referent en el joc, que no només ha vist nàixer jugadors emblemàtics, sinó que l’ha convertit en apassionada afició. Aficionat a qui preguntes, conta com les vesprades de la infància eren al carrer, on sempre hi havia una pareteta en la qual fer rodar la pilota. O com, d’adults, intentaven traure’s de damunt la faena al camp o a la fàbrica per córrer tan prompte com fóra possible al trinquet. I al poble anaven a jugar d’altres pobles de la zona. I, per això, cada partida era sempre una festa popular, un passar-ho bé i una manera de relacionar-se molt particular.

En aquest sentit, Guadassuar se’ns ha tornat a revelar com un espai oportú per a pensar el joc com a possibilitador de pràctiques comunes i lògiques alternatives sobre les quals es fa necessari reflexionar. Guadassuar és poble de referència en la partida de pilota, que ha vist nàixer jugadors de carrer, trinquet i frontó com Ricardo de Guadassuar, el Xato, Machí, Ribes, Hervàs, Cachet o Presència. És poble on es conten partides memorables dels millors de l’època, com la del 1948 entre Juliet i Quart, el final de la qual cap aficionat sembla saber explicar, raó per la qual ha quedat elevada a la categoria de mite. És, a més, poble pioner en la formació de la primera Escola de Pilota Valenciana i en la construcció d’un espai de pràctica, el minitrinquet, dintre del recinte escolar gràcies al mestre conquès don Julián de la Fuente. Perquè a Guadassuar la força col·lectiva feia que la piloteta continuara rodant: si el Trinquet Vell es va ensorrar a causa de la terrible nevada del 1957 i Vicente Ginestar i Juan Aparicio no van construir el Nou Trinquet fins el 1978, els aficionats no feren decaure l’activitat pilotaire i emplenaven els diferents frontons de què disposaven: el de la Palopa i el del Patronato, aquest últim, a més a més, construït per subscripció popular. Poble que, no fa tant, impulsava l’activitat pilotaire gràcies a la implicació de tota la comunitat, i que ha vist com en els darrers anys la vaqueta ha rodat amb menys força.

Però, a poc a poc, i sobretot a partir dels anys noranta, sembla que les iniciatives col·lectives deixen de formar part dels individus de la nova realitat globalitzada, tecnificada i mercantilista. Així, hem comprovat com a Guadassuar se segueix també una dinàmica global que afecta pràctiques col·lectives com la del joc de pilota. I pensem que la nova era capitalista ens ha volgut vendre una realitat lliure de conflictes, de manera que qualsevol besllum d’allò polític i social queda desplaçada a favor d’un mode de vida individualista, amb el qual tot allò que importa i pel que val la pena esforçar-se es troba a l’interior de l’individu. I així és com, a Guadassuar, els darrers intents de revifar el joc, els de Javier Machí, els del Xato de Guadassuar i els de Juan Talavera, s’han portat a terme quasi des de la solitud, des de la iniciativa individual i des de la manca d’aquell suport col·lectiu de què abans havia gaudit la pilota. Com si la nova modernitat no haguera integrat el joc a les noves lògiques socials, culturals i polítiques. I, això, a pesar dels intents de la institució per fixar-la, per traduir-la en norma, per voler-la fer rodar pels circuits de l’esportivització.

 

I és precisament aquest darrer punt amb què Guadassuar ens ha disparat el significat de la situació del joc de pilota en l’actualitat. I ha sigut Vicente Presència Valiente, Presència, gran professional dels anys setanta qui ens ha regalat una expressió tan reveladora que no hem pogut sinó convertir-la en títol del projecte: perdre la ferida. Perdre la ferida és posar els esforços en ferir, en iniciar el joc, i fer falta. Tornar-ho a intentar, i fallar de nou. Reunir ànim i força, però que la falta, l’error de joc, torne a sobrevindre. I, en aquesta dinàmica d’assaig-error, hi ha una remor que ens vol sonar. Ens sona l’estira-i-arronsa; ens sona la voluntat personal, col·lectiva i institucional de voler fer gran la pilota i no aconseguir reeixir-ne. A Guadassuar, el joc de pilota sempre ha gaudit d’una bona salut, si bé les circumstàncies socials, històriques i polítiques han obligat els seus jugadors i aficionats a reconfigurar-la, a reinventar-la per tal d’adaptar-la i que no perda vida. No obstant això, des de fa poc més de dues dècades, la realitat és que s’ha anat desinflant a poc a poc malgrat les polítiques institucionals per preservar el joc, per fixar-lo. Però, com ja ens han explicat els guadassuarencs, el joc depèn en gran mesura de l’habilitat del feridor. I, com sempre diem, la cultura popular és dinàmica, orgànica i canviant, i per tant és resistent a la norma.

La investigació que hem portat a terme al poble de Guadassuar parla per si mateixa: més de quaranta persones entrevistades, un llistat de més de cent cinquanta jugadors i jugadores i el llibre més llarg publicat fins ara. Els materials, les històries, les referències, ens han rebentat a les mans. Les antigues Escoles Balmes del municipi, l’últim divendres d’abril, dia de la inauguració, van acollir quasi dues-centes persones. Espai emblemàtic per definició, el encontre va fer que un lloc abandonat, que semblava haver perdut significats, es recarregara amb la força del relat col·lectiu. Eixe relat és la vaqueta. I la vaqueta va rodar no solament el dia de la inauguració. Gràcies a la celebració de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Ribera, celebrada enguany a Guadassuar, multitud d’assistents procedents d’arreu del territori van poder aproximar-se a un relat que també és el seu; un relat que ressona amb força i que qüestiona les lògiques actuals.

I, des d’ací, no podem fer més que tornar a agrair a tots aquells que han fet possible aquest projecte. Tot plegat, demostra la presència d’una pilota que, malgrat els intents fallits, lluita per fer joc. Ja ho hem dit: a Guadassuar, la pilota batega amb força. Ara és el moment de no perdre la ferida.