ALMUSSAFES. LA PARADOXA DE L’ “ESTAT” DE BENESTAR

La pilota, i la cultura, és un “conflicte”, també a resoldre; o millor, a viure’l. Perquè després d’un, en ve un altre desacord, obert a parlar-ne o debatre, a “negociar” en definitiva. I per això ens citarem amb unes persones que foren pilotaris a Almussafes durant un temps, de les primeres dones que jugaren en el poble, al frontó en aquest cas, que venen del camp de l’ensenyança, de la filosofia, de l’educació física, o de l’empresa privada. Per què aquestes persones? Perquè pensàvem que podien aportar algun punt de vista fora d’allò més “oficial”, o més especialitzat, sobre allò que volíem destacar de la temàtica bàsica del nostre treball a Almussafes. Hi foren: Verònica Pastor Guill; Estefania Cifuentes Garceran i Maria Esteve Montserrat. I amb Rosa Escrivà, que encara que no va poder ser-hi en aquells moments, sí que parlàrem també amb ella abans.

Efectivament, una de les valoracions que férem quan entraren a treballar en aquest poble de la Ribera valenciana era comprovar com la vida, si fa no fa, més o menys autàrtica dels anys 40 i 50, va anar substituint-se per una altra. Aquella, que podia tenir un component d’escassetat extrema, però també uns trets de “llibertat que els permetia anar dia a dia, però essent bastant amos de la seua vida, més enllà de l’ordre “administrat”. I com l’evolució de la pilota en aquest poble podia explicar aspectes relacionats amb allò. O, si voleu, com a metàfora d’una nova manera de comprendre el lligam i el tracte entre les persones, el significat del carrer o les noves configuracions socials dels espais, i les relacions de poder i les jerarquies a l’Estat modern, o a l’anomenada “societat del benestar”. I és que continuem pensant, d’un costat, que la pilota ens interessa més entendre-la, especialment, com a joc; és a dir, un espai polític (públic?) o lloc on la gent es trobara, s’expressara lliurament, sense estar “administrat” o “intervingut”, en un espai comú, de manera que siga des d’ací on es puga configurar un món concret. I el carrer és un dels espais que, vist així, hauria d’estar més reivindicat. Perquè hem de pensar o creure’ns que el carrer no ha de ser un lloc de conflicte o malentesos? És real pensar això?
I per un altre costat, valorar i debatre al voltant d’allò que anomenem “espai públic”; vaja, en poques paraules, si existeix o no. Per això l’interrogant de més amunt. O si és una quimera, una llegenda, quelcom de què es parla o escriu, o es reivindica, fins i tot que es proclama administrar o controlar, tutelar o protegir, però que com algun pensador ha apuntat, no ha vist ni veurà ningú, almenys en una societat capitalista.
El cas és que fora bo que ens mirarem d’analitzar més sovint els temps que corren, o tot allò que anomenem “modernitat”, “postmodernitat” o “ contemporaneïtat”. Fins i tot, amb els ulls ficats en uns conceptes que no s’exclouen (passat i present). O dit d’una altra manera, com s’apuntava en aquella tertúlia: s’ha d’excloure allò popular d’allò més professional? Perquè, què ens queda? Fer petites subversions? I les petites subversions són capaces de canviar un sistema? ¿O hem de buscar aliats per capgirar determinades situacions, defensar la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l’autoritat intel·lectual i científica, la capacitat de decisió i comunicació i la desconfiança davant el que es defineix com a “grans relats”?
De tot això és el que hem parlat en el nou llibre que hem fet de la pilota a Almussafes: “Joc, espai i xarxa. La pilota industrial”, i que presentarem, junt a l’exposició que hem preparat, el pròxim dia 17 d’abril, al Centre Cultural d’Almussafes. És clar, resteu tots i totes convidats i convidades.